espai interpretatiu

de la pedra seca

Aprofitant la pedra

La cultura de la pedra i l’artesania ha fet que aquest material s’hagi aprofitat i s’aprofiti per a la construcció de molts elements singulars, patrimonials i domèstics. Esglésies, cases, cabanes, aljubs, marges, entre altres són elements conctructius aixecats amb pedra.

A l’entorn de la finca hi ha diverses canteres que produeixen i mecanitzen la pedra per molts usos i llocs del món, però en destaquen la Sagrada Família de Barcelona, actualment ha fet servir la pedra de les Garrigues.

Al llarg dels segles, moltes poblacions de les ribes de la Mediterrània (territori calcari i amb abundància d’aquest tipus de pedra) han donat resposta a la necessitat de crear i configurar els espais cultivats, les pastures, resguardar-se de les tempestes, recollir l’aigua i en general, de construir…

Des d’antany s’ha utilitzat el recurs de la pedra fins a dominar la tècnica anomenada de la pedra seca. Es diu així perquè la pedra es va encaixant pel seu propi pes sense utilitzar cap mena de morter o material d’unió entre peces.

Aquesta cultura de la pedra i l’acció dilatada en el temps de l’home, ha donat com a resultat un paisatge singular format per un conjunt de respostes constructives testimonis materials entrelligats en perfecta comunió amb el territori.

A les Garrigues en concret, els principals referents d’aquesta tècnica, autèntic patrimoni, es poden observar en aquesta mateixa finca: els marges o espones de pedra, per abancalar el terreny en pendent i fer-lo cultivable; les cabanes, per resguardar els animals i també les persones; i els aljubs, per assegurar-se el recurs més escàs, l’aigua.

Cabanes

de volta

Aquestes vistoses construccions foren construïdes bàsicament entre el segon i el tercer terç del segle XIX. Són característiques de les Garrigues i en trobem, encara que menys a l’Urgell, la Segarra… Es van fer per preservar els animals de treball del fred i la calor per bé que també van servir, i encara ho fan en algun cas, d’aixopluc per als pagesos.

És un dels elements constructius més evolucionats dins de l’univers de la pedra seca que s’explica per l’auge de l’olivera a la comarca a l’època en que van construir-se i per les possibilitats que ofereix la pedra sorrenca, dita “pedra dolça” per la seva mal·leabilitat. No endebades, bona part de la pedra utilitzada era simplement desbastada del terreny. Abans de col·locar-se es tallava a mida, cosa que ho diferencia de bona part de les construccions en pedra en seca d’altres latituds en què la pedra calcària és més dura i directament es col·loca. La seva excel·lent integració al paisatge les va convertir sovint en refugi a les guerres carlines primer i a la guerra civil espanyola després.

Normalment es feien sobre terreny en pendent amb filades consecutives de carreus de pedra formant un arc de mig punt. La darrera filada que estraba el conjunt es feia amb pedres dovelles expressament escairades. Un cop feta la volta de canó, s’impermeabilitzava la coberta cobrint-la amb terra que s’extreia de l’interior i que havia servit de motlle. La façana s’obrava al final un cop conclosa la volta. Tot plegat, els confereix una extraordinària estabilitat tèrmica al llarg de l’any.

Aljub

cisterna d’aigua

L’aljub o cisterna és un receptacle per a l’aigua que hi arriba degudament dirigida des d’una llosa de roca, des d’un camí confrontant, etc. Aquests elements van constituir la tercera millora territorial de les finques, un cop abancalades i proveïdes d’una cabana. Resolien la qüestió l’abastament d’aigua per als animals, força motriu del pagès i per tant, element clau de l’explotació. És per això que la major part procedeixen de finals del segle XIX o primers del segle XX. Cal no confondre els aljubs amb els pous, ja que en aquests darrers l’aigua és subterrània, prové del nivell freàtic.

La construcció la formen un receptacle soterrat de base quadrada o rectangular, excavat a la roca o sobre el terreny, coberta i coronada per una cabina exterior. Per la cabina, tancada amb una porta a l’alçada de la cintura, hom s’acostava a l’interior per recollir l’aigua amb una galleda sostinguda sobre una corriola. Normalment, s’abocava a una petita pica interior comunicada per decantació amb una pica exterior des d’on s’abeurava l’animal.

Els aljubs van ser una evolució de la bassa, ja que millorà la qualitat i higiene de l’aigua: impedia l’entrada d’animals, no era sotmesa a l’evaporació i l’acció degradant del sol i el consegüent i recurrent risc de putrefacció, i no permetia la fixació i proliferació de vegetació tan pròpia de les bassetes a cel obert. Un petit roc de calç viva, garantia el manteniment de l’aigua en llurs millors propietats.

Marges

de pedra seca

Els bancals sostinguts per marges de pedra seca foren principalment construïts al segle XIX, a fi de fer cultivables terrenys en pendent. Fou la primera millora territorial a gran escala i coincideix amb un període de creixement demogràfic generalitzat, també a les Garrigues, que llavors iniciava l’especialització en el conreu de l’olivera. Les hores mortes de l’hivern o l’estiu es dedicaven a abancalar, cosa que no equivalia matemàticament a alçar el mur de pedra si no és a partir d’un cert desnivell (40-80 cm) a partir del qual, l’estabilitat no podia garantir-se amb l’acció fixadora de la vegetació. Fer marges també podia equivaldre a rabassar: molts pagesos sense propietat eren contractats pels terratinents per convertir pedregals en conreu. Es pactaven unes condicions per condicionar un terreny, anivellant-lo amb terra bona o desproveint-lo de pedres i arrels. Tot plegat a canvi d’una part de la collita durant un període d’anys al final dels quals s’accedia a la propietat o a una part. Per aquesta via accediren a la propietat gran part de la pagesia baixa, per ço dits “rabassaires“.

Tenen la virtut de frenar l’escolament de l’aigua de pluja i retenir la humitat i prevenen de l’erosió. Són l’element més comú i alhora simple del patrimoni de la pedra seca. En podem arribar a trobar de fins a 3 i 4 metres, per bé que més comunament oscil al voltant del metre o metre i mig.

Els marges també juguen una funció ecològica, ja que constitueixen un connector biològic clau essent les seves cavitats de refugi i lloc de cria de gran quantitat d’ocells, amfibis i rèptils.